Tornen temps grisos el CEIP Nostra Llar de Sabadell

Carta feta per pares de l'Escola Nostra Llar de Sabadell.

Tornen temps grisos a la nostra escola ? Sembla, si l’escola no ho arregla, que els pares i la mainada del CEIP Nostra Llar ens quedarem sense veure el Rei Carnestoltes.
Els mestres, unilateralment, han decidit que el dia de lliure disposició, és a dir una festa de la que poden triar-ne la data, sigui precisament el dia de la celebració del Carnestoltes, deixant els infants sense la il•lusió de la disfressa i deixant-nos a tots plegats sense la celebració a l’escola d’una de les festes populars amb més llarga tradició a Catalunya.

El Carnestoltes s’ha celebrat des de fa 250 anys. Només una ordre dictada pels franquistes el 3 de gener de 1937 en va prohibir la celebració a la zona conquerida pels “nacionals” i quan guanyaren la guerra feren que l’ordre tingués extensió a tot l’Estat.

Aquest any les disfresses que va “cagar” el tió o que amb tanta il•lusió els infants van rebre dels Reis no és podran vestir a l’escola. Com si tot aquest temps de foscor passat no hagués deixat rastre en la nostra educació i en la defensa de les tradicions. Desde sempre, Nostra Llar havia estat una escola que defensava les tradicions, que donava empenta a la cultura popular i que respectava les festes que donen sentit a la nostra manera de ser i de veure el món. Sembla que, de mica en mica, tot això està canviant.

Els pares entenem que els mestres, a dreta llei, poden triar el dia que més els convingui per fer festa, però també pensem que si són mestres és perquè volen fer un servei a la societat i al país i que ensenyar és fonamentalment aconseguir que la canalla tingui uns bons resultats acadèmics -tot i que sembla que anem coixos en general de bons resultats- però també transmetre les tradicions del nostre país, de la nostra terra i de la nostra gent, perquè això també forma part de l'educació.
Un bon grapat de pares volem, amb aquesta carta, manifestar la nostra més profunda tristor perquè tornen temps grisos a Nostra Llar, i no només per la canalla que no esperarà amb els ulls ben oberts l’arribada del Rei Carnestoltes, si no també perquè creiem que les tradicions populars formen part de la nostra expressió com a poble i s’han d’ensenyar a les escoles com una part important de la nostra cultura.
Encara hi som a temps, mestres, director: podeu encara canviar les coses i fer que el que ara és tristor torni a ser la rauxa i la il•lusió del Carnestoltes.

Empresaris diabòlics

Diu el diari El Punt:

“L'entrada d'Alfons López Tena en l'organització de la consulta per a la independència que se celebrarà el pròxim 25 d'abril a Girona ha aixecat algun recel entre grups independentistes, com ara la CUP. L'entitat tem que la figura de López Tena, que es va encarregar de l'organització de les consultes a Osona al desembre, «posi en perill el caràcter popular del referèndum» i s'acabi convertint en «una espècie de projecte empresarial».”

Estic completament decebut amb moltes formacions, institucions del nostre país i gent en general, per la seva relació amb l’empresa. Aquesta frase que us subratllo, “i que s’acabi convertint en una espècie de projecte empresarial” demostra fins a quin punt una part de la població, molt important i gens menyspreable, veu els empresaris i les empreses com unes eines diabòliques que no fan cap servei al país.

Ja pots explicar que sense empresaris no hi ha llocs de treball, això és igual, els empresaris i els seus mètodes són satanitzats constantment ja sigui a Ventdelplà, on l’empresari és un tiu sense escrúpols, “putero” etc. o a qualsevol de les altres sèries que fan a TV3 i d’altres televisions, cert que els menestrals no en surten tan mal parats, però Déu n'hi do.

Si a tot això hi sumem que cada vegada que és parla de millorar l’educació surt la nostra ínclita Rosa Cañadell i comença a cridar amb la seva harmoniosa veu (atents a la ironia!), “volen privatitzar l’escola!!! Volen privatizar l’escola!!” com si això fos cap mal, ja tenim el cercle complet. El que ha de ser públic és el servei, la gestió tan se val que sigui pública o privada si amb això millorem els resultats, o no ? Quan és parla de gestionar privadament qualsevol cosa els sindicats alerten de la pèrdua de la qualitat del servei (com si els serveis públics fóssin un exemple de qualitat!).

Si, segurament en Lopez Tena hauria treballat per la consulta com en un projecte empresarial, fixant objectius, marcant calendaris, fent un control del projecte acurat, corregint les errades i treballant d’una manera professional, però es clar, això no ho podem fer perquè això seria treballar com si fos una empresa! i per obtenir les nostres llibertats nacionals no hem de treballar com una empresa, ens hem de passar el dia d’assemblea en assemblea, i treballant sense cap mena de professionalitat.

Quins collons!

De la responsabilitat

D’un temps ençà ens trobem, dia si dia també, amb notícies als diaris sobre protestes vàries de passatgers als quals els hi han anul•lat un vol, de cases que s’ensorren perquè no s’ha fet mai manteniment etc.

Sembla que en aquest país quan tenim un problema sempre esperem que vingui algú i ens el resolgui. Això passa en tots els camps i sectors i el pitjor de tot és que els nostres estimats governants són els primers en dir-nos que no ens hem de preocupar de res. El govern s’ocupa de la teva pensió gestionant ell els teus diners, el govern s’ocupa d’ajudar-te si vas de vacances i la companyia et deixa penjat, el govern s’ocupa dels teus pares quan és fan grans etc.

Un exemple paradigmàtic d’això han estat les campanyes en contra de l’automedicació que s’han produït durant anys i panys. Abans és passaven el dia dient que no t’automediquessis, que si tenies un constipat cap a l’ambulatori pitant i ara resulta que, quan tenen tots els centres d’atenció primària plens, ens diuen que la culpa és dels usuaris que hi anem per tonteries. Sembla que no siguem responsables de res i de fet quan és parla de la manca de valors importants que tenim avui en dia crec que un dels principals és la responsabilitat.

Els actes tenen conseqüències i les hem d’assumir. Si tenim mala sort i la companyia aérea que sigui ens deixa tirats a terra hem de ser nosaltres que hem d’espavilar-nos com puguem, això si, hem de tenir una justícia que després s’ocupi de repartir llenya a la companyia que no compleix amb la seva part del contracte.

És per això que els ciutadans de l’Estat Espanyol que avui han fet una protesta typical spanish s’han trobat que els anglesos no els entenen, i és que hi ha països on que una empresa et foti una putada no és motiu per aturar un aeroport.

No hay bestia tan feroz

Aquest cap de setmana m'he acabat "No hay bestia tanferoz" de n'Edward Bunker. És un bon llibre. Un llibre que parla de la delinqüència a Los Angeles, les dates en que passa la novel·la no les tinc clares, però tenint en compte les referències que fa a Vietnam i dels cridats a files que desertaven és probable que sigui a principis dels 70.

Molta heroïna, amfetes i porros de marihuana per adobar una carrera salvatge d'un pres en llibertat condicional que trenca la mateixa quan s'adona que no pot fer altra cosa que delinquir. Violència gratuïta, deseperació existencial i una mica de nàusea sartreana en el sentit que les situacions que és produeixen són dolentes perquè el nostre protagonista és intrínsecament dolent i veu en la realitat la seva pròpia maldat.

En definitiva, si t'agraden les pel·lícules sobre presidis, les novel·les d'enjòlit i fas cas de la faixa que diu quelcom com "La novela preferida de Quentin Tarantino",
és francament recomanable.